De manera rasa i curta podríem definir la fotografia com el resultat d’un clic que mostra un fragment de temps i d’espai. Així doncs, una fotografia ens permet veure moments puntuals del passat, que de manera instantània i automàtica ens evoquen al record. Un record que en el marc d’un taller de memòria oral fa parlar i per tant, facilita la documentació d’aquestes fotografies.

Sovint la documentació és freda, objectiva i amb dosis de cientificitat: Descobrim el lloc de la fotografia, desxifrem la data, posem nom a les persones, descrivim la situació en que es trobaven els protagonistes, etc. Però no hi ha dubte que tanta documentació també deixa lloc a un munt d’històries. Anècdotes que posen color a unes fotografies en blanc i negre i sobretot donen vida a trossos de paper.

Aquestes característiques les hem pogut corroborar en el taller “Desvetllem la memòria de Rafael Rueda”, organitzat pel Museu Industrial del Ter i que ha comptat amb el suport del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC). Rafael Rueda va néixer a Alcaudete (Jaén) l’any 1929 i va arribar a Manlleu (Osona) l’any 1952. Fotògraf de professió, va retratar bona part de la vida manlleuenca de la segona meitat del segle XX. L’any 2011 va cedir part del seu fons al Museu Industrial del Ter que està treballant en la seva digitalització, catalogació i documentació. El citat taller, a banda de la documentació del fons, també ha permès copsar algunes de les característiques esmentades. A continuació oferim un petit tast:

–  Miracles vitals: Durant el taller acostumem a viure moments miraculosos…a vegades enterrem els vius i ressuscitem els morts, coses de la memòria.

–  Daltonisme anacrònic: Es projecta una imatge en blanc i negre d’una noia. Els participants no només recorden el nom de la protagonista, sinó que exclamen: “Hombre l’Anamari, con su jesei amarillo y marrón”. Malgrat la foto és en blanc i negre, a vegades la memòria fins i tot hi posa color.

–  La importància del consens: Sovint es fa difícil posar noms, “fer memòria” vaja, però d’això es tracta: de desvetllar-la. Això si, quan un el pesca de la punta de la llengua llavors tothom afirma: “el Bautista, el Bautista claro!”. Amb aquest consens, la documentació resulta clara i senzilla.

–  El nom, no fa la cosa: Apareix projectat “el Sevillano”. Però com es diu? “el Sevillano”, pregunten els monitors. Llavors els participants es miren estranyats i els més implicats intenten trobar una resposta: Alberto?; Mateo?. Després d’alguns intents ens adonem que segurament el “nom no fa la cosa” i acabem convençuts que aquell senyor és “el Sevillano”, y punto!

–  Justes coincidències: Una senyora, al veure una de les fotografies esclata: “Mi padre, mi padre…”. Passats uns instants i més asserenada explica que feia un parell d’any li havien robat el “monedero” i que li havia sabut molt de greu perquè a banda dels diners, targetes, documentació, etc. hi portava la única fotografia del seu pare. Així doncs, al donar-li una còpia de la fotografia podem dir que varem viure una justa coincidència.

–  Un regal per a tothom: Donar als participants la còpia de la fotografia que han sol·licitat, malgrat sigui impresa amb una qualitat justeta i amb un paper normal i corrent, sempre és de les facetes més agraïdes. No dónes una foto, dónes molt més! Sens dubte un premi pels participants, i un regal pels monitors.