Barris corsaris

portada_llibre_barrios_corsariosGiuseppe Aricó, José A. Mansilla, Marco Luca Stanchieri (Coord.). Barrios corsarios. Memoria histórica, luchas urbanas y cambio social en los márgenes de la ciudad neoliberal.  Barcelona: Pol·len Edicions [L’Observatori], 2016.

Una de les principals característiques que defineixen l’actual conjuntura político-econòmica a nivell global, especialment en els anomenats “barris conflictius”, és l’extrema submissió de l’espai veïnal a la disciplina del valor de canvi. D’aquesta manera, l’elaboració de plans i plans de reordenació urbanística, la creació de grans esdeveniments i la difusió de retòriques legitimadores o deslegitimadores, solen presentar-se com actuacions necessàries per acabar amb la suposada “conflictivitat” d’aquests barris. En realitat, es tractaria d’estratègies destinades a garantir que diferents sectors del capital immobiliari, hoteler, turístic, financer, etc., puguin reorganitzar al seu gust l’espai físic i simbòlic d’aquests emplaçaments amb vista a extreure d’ells potencials plusvàlues. És en base a aquesta interpretació que ens permetem parafrasejar a Pier Paolo Pasolini i titllar a aquests espais com “barris corsaris”, és a dir, populars, perifèrics i relativament marginals, objectes de polítiques de “centralització” i “redempció” basades en l’obstinada mercantilització del seu espai, el seu temps i els seus trets. L’extrema deslegitimació de tot el que en ells no encaixa amb la lògica del paisatge ens convida com menys a sospitar que els seus habitants -sistemàticament exclosos de la condició de “ciutadans”, de la “centralitat” i la “normalització” – segueixen negociant cada dia uns límits físics i simbòlics traçats per una veritable utopia moderna: la que aspira a una ciutat homogeneïtzada, pacificada i socialment rescatada de tota conflictivitat. No obstant això, com a llocs del popular, aquests “barris corsaris” seguirien constituint-se com autèntics baluards des d’on sabotejar la imposició sistemàtica i burgesa d’una ciutat exclusiva i, per tant, excloent

Deixa un comentari