L’exposició commemoració del centenari del naixement de Ricard Viladesau produïda pel Museu de la Mediterrània, va ser inaugurada a Torroella de Montgrí el 27 de gener d’enguany i ja s’ha pogut veure a Calonge i ara es presenta a Girona.
L’exposició s’inaugurarà divendres 5 d’octubre a les 19 h a la Casa de Cultura de Girona i es podrà visitar fins al 23 de novembre.
Com a intèrpret de tenora va ser un cas prodigiós. Amb una formació totalment autodidacta i en un entorn poc propici, va assolir un nivell d’interpretació totalment desconegut fins aleshores. Durant tres dècades, formant part de la cobla orquestra Caravana (1943-1950) i posteriorment de La Principal de la Bisbal (1950-1970), Viladesau esdevindrà el sobirà indiscutible de la tenora, l’home de condicions úniques, capaç de traduir amb la màxima eloqüencia els passatges més compromesos i delicats del repertori sardanista.
Paral·lelament a la seva faceta d’instrumentista, inicià ben aviat el seu camí com a compositor. Va compondre havaneres, boleros, obres corals, pasdobles i alguna obra de format lliure per a cobla, però la sardana fou la seva gran passió. Des d’un profund coneixement de la cobla, les seves sardanes tenen una empremta característica, plena d’exhuberància i joia vital, i molt ràpidament van assolir l’acceptació del públic i el reconeixement de la crítica especialitzada. El díficil equilibri aconseguit en la seva música entre la qualitat d’escriptura i l’idoneÏtat pel ball, han fet que encara avui en dia sigui un dels compositors més programats.
En l’aspecte personal en “Sau” era conversador, temperamental, apassionat, sensible, molt inteligent i un pel irònic. Nascut a Calonge, posteriorment va viure a Palafrugell, Torroella de Montgrí, La Bisbal i els últims anys de la seva vida professional a Barcelona, tot mantenint la seva casa, ben a prop del mar, a Llafranc. Un empordanès de socarrel. Oriol Martorell va dir d’ell: “Ricard Viladesau ha estat sempre fidel a l’ambient de la seva terra natal i a tot el que ella representa”.
Després d’un periple per diverses cobles a l’edat adolescent i els posteriors anys de guerra i estada a l’exèrcit, Viladesau va desenvolupar la seva trajectòria professional en tres formacions històriques: les cobles orquestres Caravana (1943-1950) i Principal de la Bisbal (1950-1970), que acolliran les seves llegendàries interpretacions i enregistraments amb la tenora, i l’Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona (1970-1984).
El conegudíssim episodi en el que Pau Casals el batejà l’any 1952 com el “príncep” de la tenora, després d’escoltar-lo amb La Principal de la Bisbal, en un concert a Perpinyà, és potser el més rellevant dels molts reconeixements que va tenir en vida i que no va deixar d’acompanyar-lo per sempre més.