Enric Vigo, introductor de les danses pallareses al repertori català del segle XX

Enric Vigo_1L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’editorial Garsineu han recuperat de l’oblit la figura del músic i dansaire pallarès, Enric Vigo, fundador de l’Orfeó Canigó, i una de les persones claus en l’eclosió i la divulgació de les danses del Pirineu lleidatà a Catalunya a principis del segle XX. Aquest rescat es fa a través de la publicació del llibre inèdit ‘Records de les danses antigues de la meva terra’, un manuscrit del 1912 que es conserva a l’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya a l’Abadia de Montserrat. Aquesta publicació ha comptat amb el suport del Departament de Cultura, l’IDAPA (Institut per al Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i Aran), la Diputació de Lleida, l’IEI i les empreses Darei i Aureo & Calicó.

L’obra, que es va publicar el dimarts 19 de maig, és fruit de l’estudi i la transcripció que ha fet durant quatre anys l’historiador i tècnic de l’Ecomuseu, Ignasi Ros. El llibre conté 380 pàgines i 58 més de treballs introductoris: un pròleg de l’ex conseller de Cultura i ex director general de Cultura Popular Lluís Puig, una anàlisi de l’etnomusicòloga Anaís Falcó Ibáñez sobre el significat i l’originalitat de l’aportació del manuscrit de Vigo i una aproximació biogràfica a la vida de l’autor i a la història del manuscrit a càrrec del mateix Ignasi Ros.

Divulgador de la ‘Bolangera’, el ‘Ball Pla’ i l’’Esquerrana’

A inicis del segle XX, en el moment de la irrupció de la sardana a Barcelona, Vigo es va interessar per aquesta dansa, alhora que va divulgar allà balls populars del Pallars i l’Alt Urgell com l’Hereu Riera, la Bolangera, el Ball Pla, l’Esquerrana, La Castanya, les Corrandes i altres cants.

En aquest sentit, Ignasi Ros explica que Vigo va ser un ambaixador de les danses del Pirineu lleidatà a Barcelona en un moment d’efervescència cultural amb el naixement de les sardanes i els Esbarts Dansaires.

Per la seva banda, el responsable de l’editorial Garsineu, Francesc Prats, valora que es recuperi un manuscrit de l’any 1912 d’un estudiós del Pallars que “documenta i dóna informació sobre els balls, els costums, el context, les llegendes i els rituals de la zona, recollits fa més de 100 anys en una  època determinada en què la tradició oral era molt viva i que ens apropa a visions de la segona meitat del segle XIX. De la mateixa manera, Prats reivindica la importància de recuperar de l’oblit la figura d’Enric Vigo, un dels precursors dels Esbarts Dansaires.

Sobre Enric Vigo

Enric Vigo i Rabasa (Mas de Saverneda, 1865 – Senterada, 1926), és un autor pràcticament desconegut a Catalunya i al seu Pallars natal. Des de ben petit, es va interessar per la música, esdevenint autodidacta. Des del 1879, ja tocava amb colles o cobles de músics a Sort, Rialp o Surp per les festes majors del Pallars i l’Alt Urgell.

Emigrat a Barcelona, va continuar treballant de fuster, però es va seguir formant dins del món de les corals. Fou un dels fundadors de l’Orfeó Canigó el 1897. A inicis de segle XX, en el moment d’eclosió de la sardana a Barcelona, es va interessar per aquesta dansa. Es va vincular amb el naixement de grups o esbarts de recuperació de danses a Barcelona, ensenyant a ballar les danses populars del Pallars que ell havia conegut fent de músic i ballador de ben jove.

Retirat de la vida pública, va anar a viure a Senterada, on va morir el 1926. Després de la seva mort, el manuscrit ‘Records de les danses antigues de la meva terra’, va ser adquirit per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. En aquell moment, ja fou parcialment estudiat per Joan Amades. Aquesta entitat va preservar el manuscrit dins el seu gran arxiu de música i cançó popular. Aquest arxiu va estar amagat entre Suïssa i Barcelona per preservar-lo des de 1936 fins a 1990, quan les dues branques de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner popular de Catalunya van sortir de la clandestinitat, reunificant-se a l’Abadia de Montserrat.

Deixa un comentari