Hi ha col·laboracions que neixen de la lògica més natural, gairebé inevitable. Quan “La Calaixera Teatre i l’Associació Gaudim Cervelló” van descobrir que compartien no sols veïnatge i alguns dels seus membres, sinó també un profund respecte pel patrimoni rural, la llavor d’un projecte comú estava a punt per a germinar. El resultat ha estat una experiència tan singular com emocionant: portar el teatre al bosc, amb la pedra seca com a fil conductor i com a protagonista silenciosa.
L’obra triada no podia ser més apropiada. “Sota la discreta quietud”, de l’escriptora Eva Moreno Bosc, és un text que neix i respira entorn d’una barraca de pedra en sec del poble de Torrebesses. El seu guió, impregnat de l’esperit d’aquestes construccions centenàries, hauria perdut una part del seu component essencial entre les parets d’un teatre convencional. Representar-la a l’aire lliure, en un entorn forestal on la pedra i el silenci són companys naturals, no va ser només una decisió estètica: va ser una necessitat dramàtica. El bosc no va actuar com a teló de fons, sinó com a part viva de l’escenari i la història.
Per a fer possible aquest somni, “Gaudim Cervelló” es va arremangar. Durant diverses setmanes, els membres de l’associació vam treballar per a condicionar l’espai: desbrossament, retirada d’arbres caiguts i, sobretot, l’obertura d’un camí d’accés per al públic. I aquí surt un dels moments més significatius del projecte: per a salvar els desnivells del terreny, construïm diverses escales de pedra en sec. La mateixa tècnica que fa anys que estudiem, catalogant i posant en valor va ser l’eina amb la qual preparem el camí perquè uns altres poguessin descobrir-la. Poques vegades el mitjà i el missatge han estat tan inseparables.
La dilatada trajectòria de “La Calaixera Teatre”, la impressionant qualitat de les seves actrius i actors sota la direcció de Salvador Duran Galvany van contribuir a esgotar les entrades, però el veritable èxit va ser d’una altra mena. Durant aquests dies, la pedra seca va tornar a estar en boca de tots: en les converses abans de la funció, en les mirades que recorrien les escales recentment construïdes, en el silenci còmplice del públic davant la barraca. Per uns instants, recuperem alguna cosa que el temps ha anat esborrant: la comprensió del que significava aquesta construcció en la vida quotidiana de la pagesia, la seva presència imprescindible, la seva lògica austera i sàvia. Creiem que va ser la primera vegada que es va realitzar una experiència d’aquestes característiques, i això, inevitablement, ens convida a pensar que no hauria de ser l’última.
La barraca està referenciada a Wikipedra amb el número 16365. Ha estat reconstruïda amb anterioritat per la nostra entitat.
