El Museu Etnogràfic de Ripoll inaugura l’exposició “Xinxes, puces i fabricantes. Les treballadores del textil al Ter”. Una mostra produïda l’any 2018 pel Museu del Ter i que fa uns mesos també es va poder veure al Casal Cívic de Torelló.
Xinxes, puces i fabricantes són alguns dels malnoms amb què han estat etiquetades les dones que, o per necessitat o per determinació, s’aventuraven a treballar a les fàbriques tèxtils que des de principis del segle XIX es van multiplicar per aprofitar la força de l’aigua del Ter. A finals del segle XIX les dones ja eren majoria en aquelles fàbriques, principalment de filatura. I així va ser durant tot el segle XX i fins al final definitiu d’aquest sector, germen del desenvolupament industrial d’Osona.
Aquesta exposició vol reivindicar la memòria de les milers i milers de dones (i nenes) que van ser un dels motors de la història industrial del Ter a canvi d’un sou sempre inferior al dels homes. Exèrcits de filadores, sobreres, aprenentes… als aspis, a les metxeres, a les contínues, a les coneres… En innumerables tasques, sovint menystingudes i en l’escalafó més baix de la jerarquia laboral. Però al cap i a la fi imprescindibles.
Data: Del 8 al 31 de març de 2019.
Lloc: Museu Etnogràfic de Ripoll
Per a més informació: www.museudelter.cat – info@museudelter.cat – 938515176
Les fonts o deus d’aigua naturals han estat des de temps immemorials un lloc de trobada al voltant del qual els humans hem obtingut l’aigua imprescindible per a la vida. Aquestes fonts permetien abeurar persones i animals i, fins i tot, en alguns casos, regar l’horta o rentar-hi la bugada. La ciutadania, sovint mancada de recursos, aprofitava els entorns de les fonts més nostrades per fer-hi trobades i organitzar menjades amb familiars i amics: feien una fontada amb carmanyola, bota de vi i aigua fresca de la font, envoltats d’un entorn natural arbrat i fresc a l’estiu. Actualment, les fonts naturals de la nostra contrada tenen un problema de contaminació per nitrats i les fonts urbanes, proveïdes d’aigua tractada i controlada sanitàriament, ragen o no segons el lloc. Aquesta exposció vol sensibilitzar sobre l’estat en que es troben les fonts de Torelló i avançar cap a la seva recuperació.
Aquest any l’Agrupació Sardanista Manlleuenca celebra els 90 anys. Des del seu naixement, l’any 1929, ha desenvolupat una gran tasca per la sardana a Manlleu i és una de les entitats més actives de la població. Manlleu ha tingut sempre una gran tradició sardanista, com ho demostren les nombroses colles de competició, les diferents cobles de sardanes i un bon nombre de compositors manlleuencs o molt vinculats amb Manlleu. L’any 1999, fruit d’aquesta llarga tradició, Manlleu va ser proclamada Ciutat Pubilla de la Sardana. En la vida social de la població les sardanes sempre han tingut un paper destacat, amb presència en els principals actes festius de la ciutat.
Aquesta tardor, l’Ecomuseu-Farinera acull una exposició fotogràfica que ha estat produïda el 2016 pel Museu del Ter de Manlleu amb la col•laboració de la Biblioteca de Catalunya i la família Rifà. La mostra ha estat creada a partir d’una selecció d’imatges del fons Rifà Anglada compost per més de 3.000 clixés de vidre.
A partir dels anys 60, amb l’arribada de nous ciutadans de la resta de l’Estat, bàsicament Andalusia, Manlleu passa de 9.500 habitants a més de 16.000 l’any 1980. Durant aquest creixement, els pisos de can Garcia, juntament amb els blocs d’en Mateu, es van convertir en el lloc de residència dels nouvinguts i van significar un punt d’inflexió en la forma de construir la ciutat, de major densitat i d’una mida diferent. Aquestes construccions van esdevenir l’eix vertebrador del nou barri de l’Erm de Manlleu. Possiblement, l’any 2019 veurem l’enderrocament de l’últim bloc dels pisos de can Garcia. Per aquest motiu volem recuperar la memòria gràfica i vivencial d’aquest edifici emblemàtic del creixement urbanístic de Manlleu i bàsic per a la construcció d’una memòria col·lectiva i social de la població.
A la comarca d’Osona, els molins de vent per a l’extracció d’aigua o molins aiguaders, apareixen amb la revolució industrial i comencen a decaure amb l’arribada de l’electricitat. Durant aquest temps, aquests enginys proliferen allà on hi hagi necessitat de rec, substituint els animals de les sínies o facilitant l’extracció de l’aigua dels pous per dur-los cap als masos o les hortes.