Loïc Wacquant. Merodeando las calles. Trampas de la etnografía urbana. Barcelona: Gedisa, 2012, 160 p.
L’etnografia és una disciplina que gaudeix d’una renovada popularitat però també s’enfronta a amenaces sense precedents en la seva autonomia i integritat que provoquen una àmplia desorientació dels investigadors actuals.
Per això, el prestigiós sociòleg francès Loïc Wacquant proposa en Merodeando las calles reprendre unes pautes de recerca de la pobresa urbana que escodrinyen els mecanismes i significats de les pràctiques dels desposseïts en contrast amb les tesis dels seus col·legues nord-americans de major rellevància en el camp Mitchell Duneier, Elijah Anderson i Katherine Newman.
Per Wacquant, el conformisme de la tradició nord-americana en la investigació de la pobresa es demostra en els seus estudis sobre les tribulacions dels negres venedors de llibres ambulants o les violentes batalles entre famílies del carrer que es pleguen servilment a les prescripcions i la propaganda de les polítiques públiques per pasteuritzar sota una gruixuda capa de moralisme el retrat polifacètic de la fosca figura del “carrer”.
En aquest sentit, la sociologia nord-americana està vinculada a la arribada de una nova manera de regulació de la pobresa que s’alia la “mà invisible” del mercat de treball des regulat al “puny de ferro” d’un aparell penal intrusiu i hiperactiu, la progressiva construcció de l’Estat neoliberal i el seu «complex assistencial carcerari» per al maneig punitiu dels pobres, als carrers i fora d’ells.
