Pere López Sánchez. Rastros de rostros en un prado rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta. Barcelona: Editorial Virus, 2013, 438 p.

Les Cases Barates del Prat Vermell -o de Can Tunis o de Casa Antúnez o de Francesc Ferrer i Guàrdia- van ser aixecades el 1929 perquè la brillantor de l’Exposició Internacional de Barcelona no consentia que, per les faldes de la muntanya de Montjuïc, s’escampessin « tuguris de llauna i mal ajustada fusta ». Els desallotjats, ja assentats en les amuntegades casetes d’aquell prat vermell, aviat es van unir perquè aquell recòndit i inhòspit racó fos seu.  A més, van seguir aprenent i lluitant per, a la que poguessin,  reapropiar-se de la ciutat sencera.  Al juliol de 1936, al costat d’altres molts com ells, van aconseguir que el seu somni igualitari de la Revolució Social comencés a ser realitat.

Les històries d’aquella gent, que van apostar i lluitar -un dia sí i un altre també- per un món material i moralment millor, s’amalgamen en una narració que estira de les seves veus en els records d’altres i furga entre els papers dels arxius. Els protagonistes, molts homes i dones sense renom que no van dubtar a donar vida a la ciutat que els menyspreava i explotava a un mateix temps, ho van fer pel seu sentit del comú. El seu llegat va ser l’Ateneu Cultural de Defensa Obrera, el compromís amb l’Organització Sanitària Obrera, la llarga vaga de lloguers, les moltes lluites a la fàbrica del Prat Vermell, a les Arenes, a la Alena, a la Rivière… i, després, el lliurament a les col·lectivitzacions: l’agrícola, en proveïments, en l’administració popular urbana… També van marxar al front d’Aragó com milicians i milicianes en les columnes confederals.

Per ells i per elles i el seu món igualitari -mal enterrats a les fosses comunes de l’oblit-, procurant que no es prolonguin les seqüeles de la derrota mitjançant la ignorància o la denigració, s’explica la seva història perquè la memòria compartida pugui seguir entre nosaltres viva i activa.