Mes: desembre de 2023

Necrològica: Maria Lluïsa Vilaseca Borràs

APSATDeixa un comentari

El passat dijous 21 de desembre ha mort, als 99 anys, l’arqueòloga i museòloga Maria Lluïsa Vilaseca Borràs. Havia nascut a Reus el 1924. 

Salvador Vilaseca Anguera (1) i la seva filla Maria Lluïsa Vilaseca Borràs varen fer el primer treball sobre la pedra seca d’una població. Fou la ponència “Construcciones de piedra en seco en la provincia de Tarragona: las barracas de Mont-roig” que van presentar al X Congrés Nacional d’Arqueologia, que es va celebrar a Maó (1967). El podeu trobar a l’apartat “Textos històrics” del web de l’APSAT:

Feu clic per accedir a 07-Pon%C3%A8ncia-Vilaseca-MONT-ROIG.pdf

Estudià el 1946 Filosofia i Lletres (Història) a la Universitat de Barcelona. Després, el 1968, es va doctorar a la Universitat Complutense de Madrid. Fou directora del Museu de Reus del 1950 al 1954. També fou ajudant de càtedra de Geografia i Història a l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Reus (1953-1955). El 1955, aprovà les oposicions al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Museus. El mateix any fou nomenada directora del Museu Arqueològic de Girona. El 1957 va obtenir plaça, fins la seva jubilació, al Museu Arqueològic de Barcelona.

Va tornar a ser directora del Museu de Reus del 1975 al 1984. Va organitzar el trasllat del museu de la Casa Rull (l’antic edifici del Banc d’Espanya). Ho compaginava amb la direcció del Museu Arqueològic de Tarragona. El 1980 va tornar al Museu Arqueològic de Barcelona. Els anys 1981 i 1982 fou vocal de la Junta Superior de Museus de la Direcció General de Belles Arts, Arxius i Biblioteques del Ministeri de Cultura. El 1984 va ser nomenada directora del Museu Arqueològic de Barcelona.

Va publicar una gran quantitat d’articles en revistes especialitzades. Col·laborava a la Revista del Centre de Lectura. Des del 2018 era sòcia d’honor del Centre de Lectura de Reus.

(1) Conegut com “Doctor Vilaseca”. Era doctor en medecina però la seva passió fou la història i l’arqueologia. El Museu de Reus porta el seu nom.

Els objectes (ens) parlen

Dir. General de Cultura Popular i Associacionisme CulturalDeixa un comentari

Fins al 5 de febrer de 2024 es pot visitar al Museu de la Mediterrània (Torroella de Montgrí) l’exposició Els objectes (ens) parlen comissariada per Josefina Simón. L’exposició té com a objectiu donar a conèixer les tasques més amagades que portem a terme els museus als nostres fons de reserva a partir de les peces de la col·lecció d’etnologia que custodiem.

Així a Els objectes (ens) parlen expliquem els treballs de conservació, restauració i documentació que realitzem als objectes que tenim al museu, i que normalment no es poden mostrar al públic per qüestions d’espai o de conservació. Des de la conservació preventiva a la conservació curativa, la restauració, la documentació i la difusió. A l’exposició podreu veure el treball que han fet les restauradores en diferents objectes, descobrir què és una cambra d’anòxia i perquè serveix i com monitoritzem hora a hora la temperatura i la humitat dels nostres espais de reserva.

Totes aquestes explicacions les realitzem a partir d’ensenyar aquests processos als objectes de la col·lecció d’etnologia que el Museu de la Mediterrània conserva. Les peces etnològiques formen la segona col·lecció més important del museu, i és la que més treballs s’hi porta a terme (per la composició dels elements dels objectes).

L’exposició tindrà una visita guiada, per part de Josefina Simón, el dissabte 20 de gener a les 18h. 

L’exposició també és una forma de mostrar com tots aquests treballs s’han pogut portar a terme gràcies al fet de ser membres de diferents xarxes, entre elles ser antena de l’Observatori del Patrimoni Etnològic de Catalunya.

Exposició: Dues pedres. Paisatges persistents

APSATDeixa un comentari

L’exposició “Dues pedres. Paisatges persistents”, curiós títol on no s’esmenta la pedra seca, es va inaugurar el 19 de desembre de 2023 i es podrà visitar fins el 2 de juny de 202, al Palau Robert (Barcelona).

És la nova proposta expositiva del Palau Robert, una iniciativa de la Direcció General de Difusió. Compta amb la col·laboració de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural i és produïda per l’Observatori del Paisatge de Catalunya per encàrrec de Palau Robert.

1- L’art de la pedra seca fou inscrit a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco el 28 de novembre de 2018. Catalunya va formar part, des del primer moment, de l’equip transnacional redactor de la candidatura; no en va, el Mediterrani en general i Catalunya en particular, són unes de les zones més riques del món en construccions de pedra seca.

2- La pedra seca no representa només un dels trets més característics dels nostres paisatges i un llegat patrimonial extraordinari, sinó que és, sobretot, una autèntica font d’inspiració i un contenidor excepcional d’aquells valors que tant ens hauran de servir per fer front als desafiaments del món actual.

3- La tècnica de la pedra seca és un exemple de sostenibilitat amb múltiples possibilitats constructives de present i de futur, viables i compatibles amb la lluita contra el canvi climàtic

4- Estan apareixent moltes iniciatives de revitalització del món rural que afavoreixen la recuperació dels paisatges de la pedra seca.

La major part dels paisatges rurals catalans estan afaiçonats per la pedra seca. La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal que ha bastit milers i milers de quilòmetres de parets i de construccions aixecades per dones i homes anònims, de tipologia, dimensions i usos molt variats, que emergeixen a tort i a dret, algunes molt ben conservades i d’altres en un estat més aviat precari.

Aquesta exposició, d’accés lliure i gratuït, pretén tant mostrar la riquesa i diversitat dels paisatges formats per la pedra seca, com, sobretot, reivindicar-ne la vigència i la persistència.

Col·leccionar passions. Lluís Garcia: la tradició popular del delta de l’Ebre.

Museu de les Terres l'EbreDeixa un comentari

L’exposició es centra en la seva col·lecció de sifons, integrada per més de 700 exemplars, dels quals se n’exposarà un centenar, procedents de les diferents fàbriques de sifons de les Terres de l’Ebre; acompanyats de textos explicatius i de fotografies, que expliquen tant la persona del col·leccionista i el seu important paper en el món gastronòmic i turístic de Catalunya, com la importància dels sifons.

Un sifó és una ampolla a retornar, de vidre gruixut, antigament blanc, blau, rosat o verd (que era el més popular), i un tap fix, abans de plom i actualment de plàstic, que duu una palanqueta que cal pressionar per tal de fer sortir l’aigua carbònica artificial que conté. Avui en dia també hi ha sifons, totalment fets amb plàstic, que són d’un sol ús.

Antigament, nombroses poblacions i nuclis urbans de les Terres de l’Ebre disposaven d’una o més fàbriques de sifons. Les ciutats més importants tenien més d’una fàbrica, simultàniament, i alguns nuclis de població, com les antigues pedanies del Delta de l’Ebre, compartien una mateixa fàbrica de sifons. En aquestes fàbriques les ampolles de sifó es netejaven i s’omplien industrialment.

Els sifons ebrencs de l’exposició ens permeten copsar la transformació de la societat, entre finals del segle XIX i les darreres dècades del segle XX, perquè les formes, els colors del vidre de les ampolles i les serigrafies a la panxa de les ampolles de sifó, van anar evolucionant al llarg del temps, adequant-se als gustos estètics i la tipografia de cada època. La col·lecció de Lluís Garcia en conserva més d’un exemplar, mostrant aquesta evolució.

Algunes de les fàbriques ebrenques tenen una llarga història i encara avui envasen sifons i els posen al mercat. Antigament, quan tots els taps s’enroscaven, algunes famílies tenien el seu propi tap de sifó a casa. Després en algunes cases es recobria el sifó amb una malla de metall extraïble, que es passava pel cap del sifó, i servia per evitar accidents. Més tard encara aquesta malla va passar a ser fixa i de plàstic, de colors vius: blau, groc, roig o verd, segons cada fàbrica de sifons. Amb aquesta malla és avui fàcilment identificable l’origen del sifó, amb un simple cop d’ull.

Organitzen: Museu de les Terres de l’Ebre, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Ajuntament d’Amposta.

Dates: des de l’1 de desembre de 2023 fins al 14 de gener de 2024.

Lloc: Sala d’exposicions del Museu de les Terres de l’Ebre. c/ Gran capità, 34. Amposta

El tronc de Nadal també visita el Museu

Museu de les Terres l'EbreDeixa un comentari

L’activitat dona a conèixer, de forma lúdica, al públic infantil i adult del Museu l’antiga tradició ebrenca del tronc o la tronca de Nadal (elaborat a partir d’un tros del tronc d’una olivera o d’un garrofer tallat), enfront de la tradició dels tions més pròpia d’altres contrades. Inclou l’elaboració d’un seguit de manualitats infantils i la presència d’un Tronc de Nadal del Museu, abillat amb el típic mocador negre amb carxofa propi del antics pagesos de les Terres de l’Ebre, elaborat pel mestre faller i geganter Gregorio Acebedo, per encàrrec del Museu.

Consta de tres àmbits. Un escenari amb nadales on els infants picaran el Tronc de Nadal del Museu, que els cagarà caramels i altres rampoines; un escenari nadalenc, ambientat a la dècada dels anys 1960 amb joguets i objectes etnogràfics del fons del Museu, on fer-se fotografies i autofotos (selfies) amb il·lustracions propies del Nadal (corones dels Reis Mags d’Orient, soldat de plom, osset de peluix, boles de l’arbre…); i dos tallers de manualitats infantils per endur-se a casa: la construcció d’una capseta en forma de tronc de Nadal i una bola per penjar a l’arbre. 

El taller ha estat creat i coordinat per M. Carme Queralt Tomás, conservadora del Museu; el text ha estat redactat per l’antropòloga Ingrid Bertomeu Cabrera; les manualitats han estat realitzades pels alumnes d’ESARDI en pràctiques Ian Roque Fernández i Edu Kubinec Oliver, i en la realització dels escenaris i els elements nadalencs per als selfies han participat Giancarlo Pasqualotto, Anna Bailch Ortí i Montse Parrot Magriñá, personal i col·laboradora del Museu, respectivament.

L’activitat forma part del programa desplegat pel Museu com a Antena de l’Observatori del Patrimoni etnològic i immaterial de Catalunya (OPEI), i es realitzaran al Vestíbul del Museu de les Terres de l’Ebre, a Amposta, els dissabtes 16 i 23 de desembre, de 17h a 19h, i el divendres 23 de desembre, de 11h a 13h, sense inscripció prèvia.

Organitzen: Museu de les Terres de l’Ebre, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Ajuntament d’Amposta.

Dates i horaris dels tallers: 16 (17h a 19h), 22 (17h a 19H) i 23 (d’11 a 13h) de desembre de 2023.

Dates dels escenaris nadalencs i fer cagar el tronc: en l’horari habitual del Museu.

Lloc: Museu de les Terres de l’Ebre. Amposta

Necrològica: Josep Maria Jujol Gibert (jr)

APSATDeixa un comentari

El passat dijous 14 de desembre va morir, als 86 anys,  Josep Maria Jujol Gibert (jr).

Va ser president dels Amics de l’Arquitectura Popular a començaments del s. XXI.

Va impulsar tot un seguit d’idees per difondre l’arquitectura rural amb sortides de camp, la realització d’exposicions itinerants amb xerrades pels pobles perquè es revaloritzessin aquests tipus de construccions i escrivint diversos articles difonent aquestes construccions.

Segons ell mateix explica en una entrevista el seu interès per la pedra seca ja venia de família: “durant la invantesa el meu pare (el genial arquitecte modernista Josep Maria Jujol) ens parlava amb molt entusiasme sobre les construccions de pedra en sec. Els avis materns tenien dues barraques ben cuidades i nombrosos marges. La contemplació, amb les seves explicacions, davant de cases aparentment sense interès, eren constants i la descoberta de detalls que demostraven el saber fer dels antics constructors era freqüent”.

Posteriorment i en companyia de les seves germanes van fotografiar i aixecar mides de diferents barraques i cabanes d’arreu del territori.

Durant les converses que vàrem mantenir sempre mostrava molt d’interès amb tot allò relacionat amb la pedra seca, les explicacions de construccions del territori i es mostrava satisfet que hi haguessin entitats que hi treballessin. El resultat d’aquestes converses va ser el canvi de percepció que teníem de la situació i de la localització històrica de la pedra seca al municipi de Tarragona, ampliant la visió on ara són els barris de ponent, i d’aspectes relacionats amb el món de la pagesia gairebé oblidats. Així com en detalls en l’obra de l’arquitecte, on fa un homenatge i reconeixement a l’univers de la pedra seca, amb el tractament que en fa  de la pedra.

A l’exposició “Tota pedra fa paret. La pedra seca a Catalunya” que es va fer del 8 de juliol al 21 d’agost de 2022 al pati Jaume I de l’Ajuntament, s’hi van afegir sis nous plafons dedicats a Tarragona. En un d’aquests plafons dedicats a la ciutat es feia esment d’una barraca de pedra seca de la família Jujol.

Josep Maria Jujol Gibert (jr) va dedicar la seva vida a mantenir el llegat artístic del seu pare el genial arquitecte tarragoní.

Antoni Salvadó (Junta APSAT)

VII Curs de Restauració i Manteniment d’Embarcacions de Fusta

Museu de la PescaDeixa un comentari

Palamós, 24 de febrer i 2, 9 i 16 de març de 2024

El Museu de la Pesca organitza un nou curs de formació no reglat sobre la restauració i manteniment d’embarcacions tradicionals de fusta. Mitjançant aquest curs, vol apropar les pràctiques i les tasques més habituals dels mestres d’aixa a totes les persones interessades en els vaixells tradicionals, l’ofici de fer i reparar embarcacions i la recuperació de la nostra cultura marinera.

El curs consta de 20 hores lectives i es desenvoluparà en una drassana en actiu, on disposarem de les eines i la maquinària adequada per al desenvolupament de les tasques programades. El contingut de les sessions contemplen teoria i sobretot pràctica, la manipulació d’eines, materials i vocabulari emprats pels mestres d’aixa.

Treballarem sobre un bastiment singular, un petit llagut de fusta que forma part dels fons d’embarcacions del Museu de la Pesca, a partir del qual confeccionar peces de fusta de dimensions reals i formes tradicionals.

Consulteu tota la informació sobre el curs i inscriviu-vos al web del Museu de la Pesca.

Per a més informació, contacteu amb Raül Mata al 972 60 12 44 o bé a raul.mata@palamos.cat (horari d’oficina).

SPIRALES

Museu de la PaumaDeixa un comentari

Museu de la Pauma

de Mas de Barberans

Clavell, 52

El Museu de la Pauma va inaugurar el passat mes de novembre Spirales, una exposició de producció pròpia que recull el treball i el projecte vital i professional de dos artesans de l’art francesos, Corentine Laval i Karen Gossart. El seu vincle amb el Museu que arranca al 2014 quan van prendre part per primera vegada a la Fira de les Fibres Vegetals i que es va consolidar el 2020 amb la seua participació en l’exposició de cistelleria europea Lookout, comissariada per Mònica Guilera i Tim Johnson.

Spirales, que es podrà visitar al Museu de la Pauma fins al 18 d’octubre del 2024, inclou una trentena de peces, moltes d’elles creades a quatre mans, que tenen com a denominador comú la matèria primera, el vímet, i el fet d’haver estar realitzades amb la tècnica del bouyricou o teixit en espiral o també anomenada de trenat continu. Corentin Laval va aprendre aquesta tècnica, fa més de quinze anys, d’un artesà de la zona del Périgord, al sud-oest de França. En paraules de Tim Johnson el trenat continu és una família de tècniques de cistelleria que es pot descriure com el teixit d’una trena amb diversos elements en què, per fer cada “punt”, s’afegeixen i descarten elements. Quan es treballa en espiral, els elements descartats s’incorporen en la volta següent. Entre les modalitats més conegudes d’aquesta família es troben precisament els cistells francesos del Périgord, o bouyricou de Dordonya, basats en un trenat de set ramals, i les variants basades en un trenat de tres ramals, denominades tècnica burkina, trenat neolític o tècnica cofí pels filtres emprats per premsar olives.

 Es tracta d’una tècnica ancestral que tots dos artistes han portat al terreny contemporani i que duen molts anys treballant per crear tot tipus de peces i objectes que fusionen artesania i art contemporani. Com ells mateixos expliquen, parteixen de la tradició d’una tècnica molt arrelada a un territori concret i en connexió amb els gestos intemporals i universals i els perpetuen cap al futur, integrant la cistelleria dins l’artesania i l’expressió creativa.

Entre les peces que es poden veure al Museu de la Pauma hi ha mandales, engranatges, escultures planes de paret i figures amb volum. Algunes peces són de gran format i han permès crear una atmosfera immersiva que en alguns punts de la sala pot recordar el fons oceànic. De fet, algunes de les estructures teixides pengen del sostre com si fossin algues, corall o anemones. “Ens agrada experimentar amb peces grans per establir relacions diferents amb el públic”, assenyala Karen Gossart qui també precisa que una de les fonts d’inspiració més importants del seu treball és la natura.

L’exposició mostra també el projecte que el 2012 Laval i Gossart van impulsar a França: L’oseraie de l’île, una finca situada a la vall del Garona, on des de fa més de 300 anys es conrea vímet vinculat al conreu vitivinícola de Bourdeus, Sauternes i Graves, ja que es feia servir aquesta fibra per lligar els ceps i també els cèrcols de les botes bordelesses. En la seua finca conreen més d’una vintena d’espècies de vímet diferents el que els permet experimentar amb diferents colors i textures en funció del que vulguin aconseguir.

Presentació del llibre “El Cançoner de l’Escala” i inauguració de l’exposició  “100 anys de l’Obra del Cançoner a Catalunya”

Dir. General de Cultura Popular i Associacionisme CulturalDeixa un comentari

El dijous 21 de desembre, a les 7 de la tarda, el Museu de l’Anxova i de la Sal acollirà dues accions vinculades a la història del cançó popular. D’una banda es presentarà el llibre “El cançoner de l’Escala” i per l’altra s’inaugurarà l’exposició “Cent Anys de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-1940)”.

A l’acte hi intervindran Martí Guinart, regidor de Patrimoni de l’Ajuntament de l’Escala, Ramon Manent, autor del llibre, Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia a la UAB, autor del pròleg i comissari de l’exposició, i Lurdes Boix, directora de l’Arxiu Municipal i del Museu de l’Escala.

El cançoner de l’Escala aplega les cançons recollides per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya en les Missions de Recerca realitzades l’any 1926 a Barcelona pel matrimoni Antoni Gallardó-Roser Matheu i les de l’any 1929 a l’Escala per Palmira Jaquetti. Les cançons recollides a Barcelona van ser cantades per Dolors Paradís i Amèlia Albert, mare i germana respectivament de l’escriptora escalenca Caterina Albert i Paradís coneguda literàriament com Victor Català. Formen part del repertori familiar i per extensió escalenc i empordanès. Constitueixen un conjunt de 79 cançons de temàtiques diverses que van des de les pròpies del cicle nadalenc i de setmana santa, fins a cançons llargues baladístiques, de tipus cavalleresc o d’altres de tipus satíric, burlesques, carnavalesques o infantils. Tres anys més tard, en dues visites que Palmira Jaqueti i el seu marit Enric d’Aoust varen fer al poble de l’Escala -els primers dies de gener l’una, i a finals de desembre la segona- varen notar un total de 131 cançons que els van ser cantades per tretze dones i tres homes d’entre 41 i 93 anys, tots ells veïns de l’Escala i de condició modesta.

Per raons històriques- l’adveniment de la guerra civil i la posterior dictadura franquista- gran part del material recollit a l’OCPC es va haver de conservar fora de Catalunya. Al final d’un llarg exili, aquest valuós patrimoni de la nostra tradició oral torna ser a l’abast d’estudiosos, aficionats al cant popular i tradicional i públic lector en general.

L’exposició “Cent Anys de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-1940)” és una síntesi de la convulsa història d’aquest gran projecte: la seva gènesi, característiques i evolució, el seu trencament en esclatar la guerra, i finalment, la recuperació dels materials l’any 1991 gràcies a la mediació de Mn. Josep Massot i Muntaner (Abadia de Montserrat) amb la família Patxot.

La perspectiva amb què s’aborda aquesta efemèride no és només històrica. A partir de l’ús que podem fer d’aquests materials d’ara en endavant, es pretén donar un missatge de futur, de continuïtat d’aquest llegat que se’ns ha donat i que cal mantenir viu.

L’exposició es podrà visitar fins al 21 de febrer de 2024 al Museu de l’Anxova i la Sal de l’Escala.

Cicle Diàlegs de Nadal: “Celebrem el Nadal”, amb Amadeu Carbó i Jordi Montlló

Dir. General de Cultura Popular i Associacionisme CulturalDeixa un comentari

Biblioteca de Cabrils. Carrer de Domènec Carles, 21, Cabrils
21 de desembre del 2023, a les 19.00 hores

El dijous 21 de desembre tindrà lloc a la Biblioteca de Cambrils la Primera edició del Cicle Diàlegs de Nadal, amb Amadeu Carbó, folklorista, i Jordi Montlló, antropòleg.

El Museu Comunitari de Cabrils (COMCA), dins la seva programació nadalenca, inauguren un cicle de trobades anomenat “Diàlegs de Nadal”. Cada any, per aquesta època, convidaran personatges coneguts amb qui parlar sobre un tema concret, relacionat amb aquestes festes, i on el públic també està convidat a participar. A més, des de Ràdio Cabrera, gravaran el programa que serà retransmès per l’emissora durant les festes. Per aquesta primera edició, presenten “Celebrem el Nadal” amb el folklorista i especialista en cultura popular, Amadeu Carbó, que a més del conductor del Fes ta Festa, el programa radiofònic més veterà sobre cultura popular i associacionisme, és autor de nombroses publicacions com CORPUS. La festa de les festes o Celebrem el Nadal. El segon convidat és en Jordi Montlló, antropòleg i especialista en pessebrisme, autor entre d’altres de Nadal a cel obert publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.